Hi serem i guanyarem
S’han acabat els Jocs Olímpics de Pequín. Han estat uns jocs magnífics per a l’esport català. Esportistes nascuts, residents o formats a Catalunya han aconseguit fins a nou medalles, la meitat de les obtingudes per Espanya. Des d’aquí els vull fer arribar la felicitació més cordial per l’èxit assolit.
Després de Pequín, ningú podrà dir que Catalunya no té prou nivell esportiu per participar en uns Jocs Olímpics. Amb aquest medaller, estaríem entre els 25 primers països del món, per sobre d’estats tant pròxims com Portugal (4 medalles), Grècia (4), Dinamarca (7), Bèlgica (2) o Irlanda (2). Al costat d’estats europeus de tanta tradició com aquests, també hem pogut veure competir altres països europeus que fins fa pocs anys no podien participar en uns jocs, com ara Lituània, Estònia, Letònia, Eslovàquia, Croàcia i Esolvènia. Són realitats diferents a la catalana, és cert, però no tant. L’única diferència amb Catalunya és que tenen estat i per tant, poden competir a les olimpíades. La diferència no és esportiva, és política.
Després de Pequín, queda clar que el problema de l’esport català per competir internacionalment no és esportiu. És purament polític. Però que no ens prenguin més el pèl. No és Catalunya qui polititza l’esport. Polititza l’esport aquell que exigeix tenir un estat per poder competir. Per això a Pequin els atletes del Kirguizistan competien sota la seva bandera i els atletes catalans no. I polititzen l’esport aquells que volen convertir en els èxits d’una selecció plurinacional com l’espanyola en una afirmació de falsa unitat, amagant o ignorant la pluralitat nacional i la diversitat lingüística i cultural dels seus integrants.
Estic convençut que el procés de reconeixement internacional de l’esport català és irreversible. La qualitat dels nostres esportistes, el creixent suport social a les nostres seleccions, i el recolzament del govern català a les federacions catalanes per aconseguir-ho acabaran fent realitat aquest somni. Més d’hora que tard hi serem i guanyarem.
