Una nova solidaritat catalana
Vivim aquests dies una nova i xafogosa onada d’espanyolisme provocada per l’ús políticomediàtic que s’està fent de la victòria de la selecció espanyola de futbol. Alguns, potser afectats per un cop de calor, veuen en aquesta victòria la culminació del projecte de l’Espanya plural i la fi del que anomenen les “tensions territorials”, per referir-se a les reivindicacions nacionals de Catalunya i Euskadi. Aquesta vegada, l’exhibició de patriotisme ve maquillada de posmodernitat, s’ha netejat la caspa franquista i s’hi ha volgut donar un retoc obamià. Però l’espanyolisme és sempre igual: monocultural, monlingüístic i simbòlicament excloent. Potser per això Catalunya va ser la comunitat autònoma de l’estat en què el partit de la selecció espanyola va tenir menys audiència.
Durant les celebracions de la victòria espanyola s’han vist banderes andaluses, asturianes, madrilenyes, amb el brau, fins i tot amb alguna àliga nostàlgica, però cap senyera. El projecte nacional espanyol, encara que vingui disfressat de progressisme, continua sent genèticament excloent: una sola nació, una sola bandera, una sola llengua, una selecció. Aquests dies en tenim una nova mostra també amb el manifest per la supremacia de l’espanyol que promouen alguns intel·lectuals, que amb l’excusa de voler protegir el castellà, el que volen és excloure el català de l’espai públic i convertir-lo en una llengua de segona.
Aquesta nova onada espanyolista agafa Catalunya encara en plena ressaca del fallit procés de reforma de l’Estatut, amb bona part del catalanisme desorientat, desmobilitzat i en certa manera fatigat. Però en els propers mesos aquest país té dos reptes a superar molt més importants que les exhibicions de nacionalisme futbolístic o manifestos d’intel·lectuals ressentits, com són el nou model de finançament i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Una doble derrota en aquests dos camps deixaria Catalunya financerament asfixiada i políticament anul·lada.
La importància d’aquests dos objectius requereix que el catalanisme abandoni baralles estèrils, renuncïi al tacticisme permanent i tothom, govern, partits polítics i societat civil faci un front comú per blindar els objectius essencials de país. Els que no vam celebrar la victòria espanyola i aquells que sí que van fer-ho, pels seus lligams sentimentals amb Espanya, tenim ara l’oportunitat de coincidir plegats en la defensa d’un patriotisme de la quotidianitat que no afecta tant les emocions com els interessos i el futur de les nostres famílies. Potser és hora de fer una nova Solidaritat Catalana, i si els partits polítics, tots sols, no són capaços de posar-se d’acord, caldrà que sigui la societat civil organitzada la que els forci a fer-ho. Podem?
